De què estem parlant quan ens referim a la meditació o a l’acció de meditar?

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, meditar és : “Aplicar el pensament amb profunda atenció a la consideració (d’alguna cosa).”

Si consultem el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española trobem una definició similar: “Pensar atenta y detenidamente sobre algo.”

Sembla clar que segons aquestes fonts el meditar és alguna cosa que te que veure amb l’acció de “pensar atentament”.

Llegint aquestes definicions, tinc la impressió que la meditació és una cosa molt mental i que requereix un esforç important per mantenir aquesta ment subjecta, immobilitzada i quieta, tot evitant que vagi allà on no ha d’anar i que pel contrari, romangui allà on ha de romandre.

Però per a mi la meditació és una altra cosa ben diferent. És un estat de completa atenció. Atenció oberta a les sensacions que experimenta el cos, a les emocions que sorgeixen del cor i als pensaments que transiten per la ment. Atenció i res més. Sense judici, sense expectatives, sense voler que aquelles sensacions, emocions o pensaments siguin diferents de com son en aquest moment. La meditació per a mi és un estat d’apertura, d’acceptació, de receptivitat, de passivitat i per tant no té res a veure amb la força ni l’esforç (mental).

Potser el malentès prové de la idea de la meditació com a instrument  per arribar a algun lloc o a algun estat especial (la il.luminació, el despertar, el Nirvana…). La meditació no serveix per arribar a cap lloc perquè no hi ha cap lloc on arribar. El lloc és aquí i el moment és ara.

Gràcies a la meditació tenim l’oportunitat de fer-nos conscients de tot això i aleshores celebrar la vida.