M’assec, tanco els ulls i dirigeixo la meva atenció a la respiració.

L’aire entra pel meu nas, i el pit i la panxa s’inflen. L’aire surt pel meu nas, i el pit i la panxa es desinflen. Una vegada i una altra. Una vegada i una altra.

Sento el soroll del motor del cotxe de la brigada de la neteja municipal. Sento les petjades de gent que corre a primera hora del matí i passen per davant del balcó de casa. S’ha de tenir una gran força de voluntat per sortir a córrer a aquestes hores del matí. A quina hora deuen entrar a la feina? Potser alguns son jubilats, o estan a l’atur. Si jo no tingués feina no sé si tindria ànims per sortir a córrer. Crec que estaria ben deprimit. O potser surten a córrer precisament per no deprimir-se. I aquesta gent que es posa a córrer i mai han fet res d’esport a la seva vida? Després passa el que passa: El genolls rebentats com a mínim, si és que no tenen un infart….

L’aire entra pel meu nas, i el pit i la panxa s’inflen. L’aire surt pel meu nas, i el pit i la panxa es desinflen. Una vegada i una altra. Una vegada i una altra.

Crec que hauria de canviar de postura perquè l’esquena em fa una mica de mal. Potser això de seure sobre un coixí no em va massa bé. Per què em fa mal el genoll esquerre? Tampoc estic en una postura tan difícil. La veritat és que mai he sigut massa flexible. A l’escola quan feiem educació física sempre patia per aprovar les proves de flexibilitat. En canvi quan era l’hora de córrer, no hi havia ningú que em guanyés. Bé, a l’institut la cosa ja era diferent. Allí havien un parell que corrien molt més que jo. Què deuen fer ara? Un crec que treballa a l’ajuntament i l’altre em sembla que es va fer mosso d’esquadra.

L’aire entra pel meu nas, i el pit i la panxa s’inflen. L’aire surt pel meu nas, i el pit i la panxa es desinflen. Una vegada i una altra. Una vegada i una altra.

Avui  m’està costant una mica. Em sento dispers i això m’entristeix. Amb el temps que fa que medito hauria d’haver fet més progressos. Estaré fent alguna cosa malament? Potser això de meditar no va amb mi. És una mica avorrit. De fet ara mateix estic avorrit. Necessito que passi alguna cosa. Abans he dit que estava trist però la veritat és que ara estic enfadat i ja tinc ganes d’acabar aquesta meditació. He d’aguantar una mica més. Vinga em torno a concentrar.

L’aire entra pel meu nas, i el pit i la panxa s’inflen. L’aire surt pel meu nas, i el pit i la panxa es desinflen. Una vegada i una altra. Una vegada i una altra.

Quanta estona ha passat? Per què no ha sonat encara l’alarma? Encara no han passat els vint minuts?

Bip, bip, bip, bip….A la fi. Avui se m’ha fet etern. Bé doncs ja està, no? Ja em puc aixecar. Ara una dutxeta, i a la guerra!. Demà hi tornaré (quin remei!). Això de meditar és genial!

“Si no fos per la meva ment, la meva meditació seria excel·lent”. Ani Pema Chödrön