El patiment és fruit de la nostra resistència. Ens resistim a que certes coses siguin com son ja que pensem que haurien de ser d’una altra manera. Ens oposem a allò que la vida, obstinada ella, ens mostra de forma contundent i reiterada. I així passem el temps, protestant i patint perquè la vida no s’ajusta als nostres plans (seria realment còmic si no fos realment tràgic).

Com us podeu imaginar jo també em passo la vida resistint-me a allò que no m’agrada, a allò que no és com jo crec que hauria de ser (ara si que no puc evitar que se m’escapi el riure a l’ observar com de ridícula és aquesta actitud meva). Però fa poc temps que he descobert una cosa que m’està ajudant. Es tracta d’una cosa molt senzilla i a la vegada molt efectiva (almenys a mi ara m’està funcionant). Per exemple, em discuteixo i m’enrabio amb els meus fills i llavors quan sóc conscient de com la ira em comença a fer bullir la sang, m’aturo un instant i em dic: “Està permès“. I al fer-ho em passa una cosa estranya: S’obre un moment de silenci interior que em permet observar la situació d’una forma més equànime, menys apassionada, més curiosa…I deixo de resistir-me a la ira. I la bona notícia és que aleshores la ira comença a esvair-se com per art de màgia. En una altra ocasió sento tristesa o gelosia o culpa i faig el mateix: Tan aviat com sóc conscient del que sento, em dic “està permès” i la meva resistència a sentir el que estic sentint s’esvaeix i s’emporta amb ella el patiment.