Sortir a córrer una estona és la meva forma de meditació en moviment preferida. Centrar-se en la respiració o en les sensacions del peus a cada passa que donen son bones maneres de practicar l’atenció plena. Però més enllà de ser una excel·lent pràctica mindfulness, el córrer pot proporcionar-nos altres aprenentatges.

Fa uns quants anys, quan les meves cames corrien més lleugeres i el meu cor podia bategar més de pressa, vaig tenir una experiència que avui m’ha vingut al cap i que ara us vull explicar.

Aquella vegada vaig sortir a córrer sense presses, amb tot el matí pel davant. Com que feia bon temps i ningú m’esperava vaig començar a córrer sense un rumb concret i mica en mica els quilòmetres es van anar sumant. De sobte em vaig adonar que corria sense esforç, ni massa ràpid ni massa lent. Els colors, les olors i totes les sensacions es van intensificar. Crec que vaig estar durant una estona en allò que alguns psicòlegs denominen l’estat de flow.  Diuen que en aquest estat, el nostre jo experimenta un benestar, calma i felicitat màxim.

Molts diuen que aquests moments de flow son instants en els que el nostre jo es manifesta en tota la seva plenitud i esplendor.

Doncs mireu, jo crec que es tracta precisament del contrari. Durant aquests instants màgics, el nostre jo (ego/personalitat) es desintegra, desapareix, és aniquilat. I la seva mort ens permet entrar en contacte amb Allò que realment som: Pura consciència impersonal (les paraules no serveixen per descriure Allò però poden ser una indicació).

L’estat de flow no eleva el jo fins el cim. Tot el contrari, l’extermina i el fa desaparèixer. I una vegada ens hem lliurat (o almenys oblidat durant una estona) d’aquest molest personatge i de totes les seves misèries podem continuar permetent que el córrer succeeixi a través d’aquestes cames i aquest cor. Sense res més afegit. Només el córrer.