Si m’heu llegit alguna vegada ja sabeu que sóc un apassionat del llenguatge i la comunicació. Les paraules son màgiques perquè tenen el poder de crear. Sense paraules seríem incapaços d’expressar les nostres sensacions, emocions i pensaments. De fet, ens és molt difícil saber què és el que exactament estem sentint  si no existeix cap paraula per definir-ho. Sí, no hi ha cap mena de dubte, les paraules ens son molt útils per viure la nostra vida quotidiana.

Però què passa quan volem fer servir les paraules per una cosa per la que no han estat dissenyades? Què passa quan volem fer servir la forquilla per menjar-nos la sopa?

Doncs que no ho aconseguim i fracassem.

Quan allò que volem expressar o transmetre està més enllà de la raó, de la lògica, del pensament o de la ment, les paraules és tornen buides i inútils. Empal.lideixen, perden la seva eficàcia. Son paper mullat que es desfà mentres el mantenim ben agafat amb les nostres mans.

Aquelles mateixes paraules que instants abans desfilaven victorioses després del combat dialèctic ara fugen esparverades com xais perseguits per llops sota l’amenaça d’allò que és inmombrable, indescriptible, inefable.

Realment hi ha un límit pel llenguatge?

Fem una prova.

Pregunta: Qui o què sóc?

Resposta: Pura consciència impersonal.

Pregunta: Si la consciència és única, universal i impersonal, com és que en aquests moments jo sóc conscient d’unes sensacions, emocions i pensaments diferents dels teus? No demostra això que la consciència és individual? que hi ha moltes consciències separades?

Resposta: (I ara com explico això?) Quan anem al cine i veiem les imatges projectades a la pantalla podem observar que la imatge conté colors diferents. Vol dir això que la llum que atravessa la pel.lícula és també de colors diferents? És clar que no. Sabem que la llum és blanca (o millor dit sense color, només llum) i que el color que veiem a la pantalla és el resultat de la llum passant a través d’aquell fotograma (que sí que conté zones de colors diferents).

La consciència (impersonal, il.limitada, intemporal) il.lumina o “dóna vida” a totes i cadascuna d’aquestes unitats cos-ment que aparentment son independents i emeten la seva llum “pròpia” de colors i tonalitats diferents en forma de pensaments, emocions i sensacions. Però la llum que il.lumina aquestes ments “separades” és una i única.

Una ona mira a una altra ona i li diu: “Jo sóc jo i tu ets tu.” Malgrat tot,  les dues ones comparteixen una sensació íntima de familiaritat. D’alguna forma es reconeixen en l’altre. En el més profund del seu ser saben que son oceà.

Em resigno. De vegades és millor romandre en silenci.