Això és el que em pregunto moltes vegades. Vivim en un món mental o, millor dit, experimentem el món a través de la ment. Per això volem imposar a la vida els principis i la lògica que regeixen el funcionament de la nostra ment.

Establim relacions causa-efecte que expliquen el funcionament de la vida. Definim processos per arribar d’aquí a allà, tot seguint una sèries de passos o etapes. Generem expectatives respecte els nostres actes. Ens considerem els actors de les nostres accions.

I tot això és ben real…en el nostre món mental.

Hi ha un camí per alliberar-se del patiment? Existeix alguna pràctica que m’asseguri el despertar espiritual?

No ho sé.

Trobem savis que ens diuen que sí. Que si adoptem certes pràctiques començarem a ascendir pel camí de la il.luminació. Anirem adquirint progressivament més sabiduria (que no coneixements) i finalment obtindrem la nostra desitjada recompensa (el cel, el despertar espiritual, el nirvana, l’extinció del patiment). Només necessitem voluntat i un fervorós desig de coronar el cim.

Pel contrari, trobem altres savis que ens diuen que no hi ha cap camí per recórrer. El despertar no es troba en un lloc o un moment diferent d’aquest. Ho tenim davant dels ulls i no ho veiem. Aquests savis no parlen de voluntat ni de fervorós desig per coronar cap cim. No hi ha cim o sempre hem estat a dalt del cim. En aquest cas, el paper de les pràctiques espirituals és un altre. Si s’han de produir es produiran i si no, doncs no. No cal fer res perquè de fet, no podem fer res per accelerar o facilitar el despertar. Si ha de succeir, succeirà.

Només podem preparar el terreny i sembrar la llavor. Que l’arbre creixi o no ja no depèn de nosaltres ni de les nostres accions.

Durant molt de temps he preferit pensar que hi ha un camí, que si segueixo unes normes arribaré al cim. Aquest pensament em dona segurat i tranquilitat. Em dona sensació de control: Si jo faig això (i ho faig correctament) aconseguiré allò (una vegada més, causa i efecte. Una vegada més el sentiment d’incompletud). La meva ment es sent més còmoda movent-se en un territori de normes ja conegudes.

L’altra opció és precipitar-se a l’abisme. Deixar anar qualsevol punt de recolzament. Abandonar la lògica. Renunciar al control o a la seva il.lusió. Entrar en un territori desconegut. I potser acabar tallant les cordes que em mantenen subjecte. Abraçar el desconcert. Sentir-se desvalgut.

Estic a la vora del precipici i em pregunto si continuaré pujant el camí cap al cim o si pel contrari em deixaré caure a l’abisme. Encara no ho sé.