Quan comencem a practicar la meditació de l’atenció plena se’ns dona la instrucció de fixar la nostra atenció en un “objecte” de meditació. Generalment aquest objecte és la nostra respiració. Ens concentrem en com inspirem i com espirem i cada vegada que som conscients de que la nostra atenció s’ha fixat en un altre objecte (un pensament, una emoció o una sensació física) només hem de redirigir amablement l’atenció cap a la respiració. Res més. Una vegada i una altra. D’aquesta forma entrenem eficaçment la concentració, un dels dos “músculs” que intervenen en la nostra meditació. Però una vegada hem adquirit la capacitat de concentrar la ment hem de passar a la segona fase.

Aquesta segona fase consisteix en ampliar el focus de la nostra atenció fins que sigui capaç d’incloure tot allò que forma part de l’experiència actual (pensaments, emocions i sensacions).

Per fer això hem de relaxar una mica el múscul de la concentració  i permetre’ns ser conscients de tots els objectes que van apareixent i desapareixent del nostre camp de consciència. Adoptem el rol d’espectador dels continguts de la nostra consciència.

Però això comporta un perill. De vegades l’espectador queda tan fascinat o absorbit pels pensaments que s’encadenen un darrere altre que acaba perdent l’atenció conscient i per tant deixa de ser un espectador per passar a ser l’actor protagonista. Quan això passa la nostra ment vola sense cap control i s’obre la porta al patiment.

Què podem fer per evitar-ho?

Els savis ens proposen una solució: Utilitzar la respiració com a àncora.

Això vol dir que comencem concentrant-nos en la respiració. Després anem obrint de mica en mica el focus de la nostra atenció fins incloure tot allò que està succeïnt (pensaments, emocions i sensacions físiques) en aquest precís instant. Passem a ser espectadors. Llavors, quan notem que estem perdent la nostra posició d’espectador i ens estem implicant massa en els nostres pensaments (ho sabrem perque ens sentirem els protagonistes o els actors principals) el que farem serà recòrrer de nou a la nostra respiració fixant la nostra atenció durant uns segons en els moviments d’inspiració i espiració.

En pocs segons haurem tornat a la nostra posició d’espectador i la meditació podrà continuar. Aquest procés es pot repetir una i una altra vegada durant la nostra sessió de meditació.

Jo m’ho imagino com fer volar un estel. La nostra ment és un estel que s’enlaira i dansa alegrement al cel. Però l’estel està subjecte a la nostra mà mitjançant un fil. Si l’estel s’allunya massa estirem el fil i l’apropem. Quan està prou aprop llavors podem deixar anar una mica el fil i permetre que s’enlairi una mica més. És la nostra mà (la respiració) la que subjecta amb fermesa l’estel (la ment) impedint que aquest s’extraviï a la immensitat del firmament.