Hi ha un exercici que m’agrada fer durant els tallers d’atenció plena. És molt senzill. Consisteix en seure davant d’una altra persona (cara a cara) i mantenir la mirada fixada en els seus ulls. Sense cap paraula, sense cap moviment. Només mirar en els seus ulls en silenci. Només deu minuts.

Els efectes que provoca aquest senzill exercici son imprevisibles. En els primers moments es freqüent que la gent es posi a riure (un riure nerviós, símptoma de la nostra vulnerabilitat al sentir-nos despullats davant l’altre). Però aquest riure no sol durar massa. Després, mentre es produeix la quietud exterior, s’inicia el moviment interior.

Un allau de pensaments i emocions comencen a desfilar, aparentment sense cap ordre ni sentit: incomoditat, agitació, vergonya, alegria, curiositat, desig, avorriment, compassió, calma…

Una nova oportunitat que se’ns presenta per contemplar allò que és la Vida. Allò que som (una successió interminable de sensacions, emocions i pensaments que apareixen i desapareixen a la consciència sense ordre ni propòsit conegut).

De vegades, intentem controlar i posar una mica d’ordre en aquest caos d’emocions i pensaments desencadenats per la simple contemplació de la mirada de l’altre. No ho aconseguim mai. L’únic que podem fer és limitar-nos a observar, contemplar amb equanimitat com tot apareix a i desapareix.

Sovint, durant l’exercici experimentem un sentiment d’unió amb la persona que tenim al davant (que també manté la mirada fixada en els nostres ulls). El parpelleig de tots dos es sincronitza a l’igual que la respiració. Les fronteres que ens mantenen separats comencen a esborrar-se tènuement. Iniciem un suau balanceig, un anar i venir,  un estira i arronsa, un donar i prendre. Una suau i amorosa dansa que ens fon l’un amb l’altre.  Ja ho hi ha un tu i un jo. Ja no hi ha dos. Tot és u. Eternament.

I llavors sona l’alarma que ens indica que el temps s’ha acabat. I la dansa acaba sobtadament. I tu tornes a ser tu i jo torno a ser jo. Tornem a ser dos desconeguts. Torna la separació i el sentiment d’estar incomplet.

Torna la il·lusió d’un món dual. Torna el patiment.

No cal viatjar a un recòndit monestir als peus de l’Himàlaia per trobar-nos amb nosaltres mateixos, amb la nostra essència, per descobrir allò que realment som.

La porta del cel potser la trobem als ulls d’un (ja mai més) desconegut. La porta és oberta. Endavant.

Svāhā