Un matí de novembre. Fa bon temps. Vaig a passejar per la platja. Hi ha molt poca gent: Un nen i una nena juguen a pilota. Un gos prim corre amunt i avall jugant també amb les ones. Està content i el seu amo que el mira, també. Un vell descalç seu a una cadireta contemplant el mar en silenci (què deu estar pensant?).

Em trec les sabates i m’estiro a la sorra. De panxa enlaire miro el cel i em deixo bressolar pel cant de les ones. 

Veig un núvol blanc, cotonós, que es mou empès pel vent que ara bufa. És un núvol preciós. Quina llàstima que es comenci a desfer!

Ara veig un altre núvol. Allargat, estret i prim. És groguenc i sembla fum. No m’agrada gens. Quina sort que el vent se l’emporta ben lluny!

Arriba un núvol gris. D’on ha sortit? Portarà pluja? El vent el fa canviar de forma: Sembla un gat, ara una cara, ara un arbre…i es desfà. 

Aquests que ara arriben per llevant crec que es diuen cirrus. Em ve a la memòria la dita del meu avi: “Cel a borreguets, aigua a canterets”. 

Me n’adono que els núvols apareixen del no res, viuen al cel, tenen la seva forma i el seu color particular i al final acaben desfent-se. Neixen, viuen i moren. Sempre canviant i sempre en moviment. Crec que jo soc com un núvol. 

Em poso les sabates, m’espolso la sorra i m’aixeco. S’ha fet tard. Deixo la platja enrere i just abans de pujar al cotxe faig una última mirada al cel. 

I veig un cel blau serè, etern, immutable, esplèndid. Veig un cel perfecte, buit de núvols i a l’hora capaç d’acollir tots els núvols. Veig un cel silenciós. Veig un cel en pau. 

Llavors dubto, soc un núvol o soc el cel?

I torno a casa.