A l’altra banda del mirall hi ha un país estrany. No s’hi arriba seguint cap mapa. No el busquis, ell et troba.

Viatjant per les seves terres m’he topat amb éssers fantàstics. Jo no els havia vist mai, però tots ells em coneixien. Em coneixien molt bé.

Una venerable dona ha post un ou mentre llegia un llibre secret. Un jove ha permès que el déu Cupido li clavés una fletxa al cor i un amor que no havia sentit mai abans s’ha escampat pel seu cos com el verí de la mossegada d’un escurçó. Morirà d’amor? O l’amor li salvarà la vida?

Un vell que ho ha vist tot des de la distància fa un gest de desaprovació amb el cap. Sense que ningú el vegi em diu a cau d’orella que donaria tot el que té per tornar a tastar aquest verí. El temps se li acaba i ell ho sap.

Camino i arribo a un bosc frondós. Em fa por endinsar-me. Sento la veu d’una dona que li parla dolçament a algú. Faig el cor fort i m’endinso. Ben aviat em trobo amb la dona. Li parla amorosament a un lleó mentre l’acaricia. S’han fet amics. Passo pel seu costat i la dona em somriu.

Camino una estona més. Ara sento el soroll de tambors i de veus que gemeguen. Veig la resplendor d’una gran foguera. M’apropo silenciosament. Al damunt d’una gran pedra rodona hi ha algú dempeus. Riu sorollosament. És un riure que far por. No és un riure humà. Porta una torxa encesa que aguanta amb la seva mà dreta. Ara s’acosta la flama a la cara i el reconec! Déu meu salveu-nos de tot perill!

Fa una estona que corro pel bosc a les fosques. Els tambors ja se senten molt llunyans. Estic cansat i tinc set. La negror del bosc m’ofega. A la fi arribo a una clariana. L’aire de la nit aquí és fresc i pur. Mil estrelles encenen el cel. M’acosto a la vora d’un riuet que creua la clariana plàcidament. M’agenollo i bec una mica d’aigua. Que bona i fresca! Sento una presència a la meva esquena. Em giro de cop i veig una nena que em mira amb curiositat. “On soc?” li pregunto. Ella arronsa les espatlles, somriu, fa mitja volta i fent saltirons s’allunya i es dirigeix a un arbre que hi ha una mica més enllà on l’espera un corb negre. Tots dos comencen a conversar animosament. Em miren, riuen i continuen conversant.

La nit s’acaba i la claror despunta per orient. El so d’una trompeta a trenc d’alba anuncia el retorn del Sol. Em trobo amb un home i una dona que resen al costat d’una tomba excavada a terra. Quan em veuen mostren sorpresa i amb un gest em conviden a mirar l’interior de la tomba. M’acosto i veig que la tomba està buida. M’acosto una mica més i llavors l’home i la dona, a la vegada, s’apropen ràpidament i d’una empenta em fan caure dins la tomba. No tinc temps de cridar. La boca se m’omple d’un fang negre i viscós. Foscor i silenci.

Obro els ulls. He creuat de nou el mirall. Torno a ser a casa. Què ha passat? Surto de la meva habitació encara amb la respiració agitada. Necessito una mica d’aire fresc. Tanco la porta al sortir.

L’habitació queda en silenci. A l’altra banda del mirall un país estrany m’espera. Unes engrunes de fang negre escampades pel terra en son testimoni.