Un dels temes que darrerament em fa ballar el cap fa referència al sentit de la Vida. Realment la Vida té un sentit? Existeix un pla? Tenim alguna missió per assolir? Hi ha un camí per seguir?

Fa temps que hi penso i la resposta que us puc donar ara és….no ho sé.

Crec que d’una banda sentim la necessitat de creure que sí. Que la vida té un sentit i que nosaltres tenim una missió o un paper assignat en aquesta representació. Aquesta idea pot resultar especialment reconfortant en els moments difícils, quan busquem desesperadament un lloc on agafar-nos. Quan patim necessitem creure que aquest patiment no és gratuït, no és absurd i que pel contrari, té un sentit i respon a un pla de la Vida (o Déu o l’Univers). Un pla que nosaltres, com a insignificants éssers humans en la immensitat de l’Univers, no podem arribar a conèixer amb la nostra limitada intel·ligència. D’acord, entesos, però…..

Per quin motiu a la Vida li cal tenir un sentit? Li cal a la Vida tenir un sentit més enllà del de ser “viscuda”?

Quin sentit té la música? I el vent? I la llum d’una posta de sol? I l’olor a terra mullada després d’una tempesta? I el sabor d’una maduixa?

Quan més hi penso, més evident em sembla: La Vida no necessita tenir cap sentit per existir. La seva bellesa i el seu misteri emanen de la seva pròpia existència. Sense intermediaris. Sense excuses. Sense justificacions. Sense normes. Sense premis ni càstigs. Només Vida per tot arreu, impossible d’aturar. Impossible de controlar. Impossible negociar amb ella. Vida per la Vida. Vida sense motiu. Aquest és el veritable miracle i el veritable sentit.

Contemplo una dona a la platja amb els seus dos fills petits. Els petits estan eufòrics. Son els primers dies d’estiu, l’escola ja s’ha acabat i les vacances ja han arribat. Observo amb atenció com els dos nens duen una bona estona jugant a la sorra. Estan construint castells a la sorra. Bé de fet, es tracta d’una veritable ciutat de sorra amb castells, muralles, ponts…S’ho estan passant molt bé!

De sobte la mare mira el rellotge, s’aixeca del terra, plega la tovallola i anuncia que ha arribat l’hora de marxar: “Ja son les dues i el papa ens espera a casa per dinar“. Els nens miren la mare, miren la seva construcció faraònica a la sorra que els ha dut tot un matí de feina, es miren l’un a l’altre, somriuen i s’aixequen a tota velocitat i comencen a saltar sobre els castells, muralles i ponts. La mare els mira astorada i els petits no paren de cridar i riure mentre destrossen la feina de tot un matí. I finalment, la mare els pregunta amb cara de no entendre res: “Per què ho esteu desfent tot? Si heu passat tot el matí construint els vostres castells!”

I un dels germans es mira la mare amb cara de no entendre el que li està dient i sense deixar de riure, saltar i cridar li respon: “I jo que sé, mama! És molt divertit! Vine a saltar amb nosaltres!”