Pateixo perquè desitjo.

Pateixo perquè desitjo que algunes coses siguin diferents de com són ara.

Pateixo perquè vull tenir el que ara no tinc i no vull tenir el que ara tinc.

Quina és la solució per aquest gran problema?

Deixar de desitjar.

– Deixar de desitjar? Però quin tipus de vida seria aquesta? Una vida grisa, plana, eixuta. Una vida sense il·lusió que no valdria la pena viure. Vinga, si us plau, però que m’estàs dient?

Dona’m un minut per explicar-me.

Tots nosaltres tenim ben present la sensació de benestar, calma i felicitat que experimentem en satisfer un desig: Un telèfon nou, un viatge que feia anys que volíem fer, una feina millor, una nova relació, un cos més atractiu i saludable, un àpat deliciós, un grapat d’euros més a la nostra butxaca…

Però si observem amb atenció ens adonem que el benestar, la calma i la felicitat que sentim no es deuen a allò que hem aconseguit (el telèfon nou, el viatge, la feina…) sinó a la desaparició del mateix desig.

– D’acord. Però quin problema hi ha en ser feliç mitjançant la satisfacció dels nostres desitjos?

Des del meu punt de vista hi ha dos problemes. El primer és evident: Sempre apareixeran desitjos que no podrem satisfer. Potser no podrem fer aquell viatge, o no trobarem una feina millor, o no aconseguirem tenir un cos més atractiu i saludable o no arribarem mai a conèixer la nostra mitja taronja…

El segon problema es deu al fet que la satisfacció d’un desig produeix una sensació de benestar que sempre és transitòria. Més aviat o més tard el desig (i, per tant, el patiment que aquest genera) reapareix. I sovint ho fa amb una intensitat encara més gran.

La majoria de nosaltres ens convertim en jonquis dels nostres desitjos. Cada vegada ens costa més satisfer-los i cada vegada és més curt el plaer que la seva satisfacció ens produeix. Això no pot acabar bé de cap manera.

Així doncs, és el desig qui tenyeix de patiment la nostra existència. En eliminar els desitjos (o almenys en fer-los minvar) la nostra vida es mostra tal com és i tal com sempre ha estat: Plena, en pau i feliç.

Reconec que la primera vegada que vaig sentir aquestes paraules em van desconcertar i m’he resistit a acceptar-les durant molt de temps. Avui, anys després, n’estic plenament convençut.

– Si tot això és veritat, com puc aprendre a viure una vida amb menys desig i per tant amb menys patiment?

Des de fa segles molts homes i dones s’han fet aquesta mateixa pregunta. Alguns han trobat respostes. Però d’això en podem parlar un altre dia.